sweet home

Dissabte a quarts de cinc de la tarda vaig tornar a sentir el flaire de Barcelona i l'escalfor de casa els pares. Quin gust tornar. És ben cert que tot això no ho valores fins que ho passes com pots, ben lluny. 

Mentre sonen els 25 British Mod Artefacts, la Nikon D60 ja és fora de la caixa, el gat segueix essent esquerp i la pose de la Barcelona moderna no la he trobat mai a faltar.

És un gust tornar a ser aquí. 

Level 3

WORK OF AN EXCELLENT STANDARD

Ja ho tinc! AL·LELUIA!!!

(I per celebrar-ho... potser m'autoregalaré un abric molt mono d'estil anglès... hihihi!)

Ja queda menys...

Em queda una. Una sola assignatura per avaluar i m'ho hauré tret tot amb un excel·lent!!!

Començo a tornar a veure la llum, els pensaments positius tornen de mica en mica i les ganes de festa i "vacances" (perquè tinc feina igualment per fer per nadal) també!

Plou i t'és absolutament igual mollar-te els peus com les calces, segueixes caminant recte amb el paraigües, encara que aquest no cobreixi gaire, com si no passés res, com si no estigués caiguen la del mil, com si no estiguessis xopa fins als genolls i com si fes un sol espaterrant mentre que és negre nit a les quatre de la tarda. I al teu cap va ressonant la pregunta següent, quin va ser el dia que vas començar a deixar de sommiar fent el que en principi és el camí dels teus somnis mentre t'està a punt d'atropellar un cotxe que ve de la teva dreta i també t'és absolutament igual.

No pensava pas que em pogués passar per el cap renunciar, tirar la tovallola. Serà que estic creixent? Com es pot ser més fort lluny de tot el que t'ajuda a ser fort? 

My tutor is a real big bitch

I em quedo tant panxa. No sóc la única que ho diu, el 100% dels gairebé 200 estudiants que som, estan d'acord amb mi, ens dóna pel cul i és que a sobre hem de pagar, segons la nacionalitat 1800 o 3000 lliures. En fi, ni puta gràcia.

Term 1. The end.

Després de dormir tant sols 3 hores, m'he dirigit a la universitat on centenars d'estudiants estaven mig nerviosos i adormits, esbufegant i amb bosses sota els ulls que mai s'havien vist anteriorment, per entregar la tota feina. 

Llavors, anant cap a casa em sentia com si hagués tornat d'una guerra o potser com d'un dissabte nit de festa amb aquella sensació d'haver begut massa i haver pres alguna cosa que no devies i arribar al matí rebentat a casa sense saber si la nit ha anat bé o no.

I és que ja no hi ha estress, nervis, pors. M'he tornat lleugera com una ploma després de treure'm tota la pressió que he estat suportant les últimes setmanes. Estic tant estranya que no sé si plorar de felicitat o fotre'm un còctel per celebrar-ho. 

En fi, ja està, un altre dia esperat que ha arribat.