Plou i t'és absolutament igual mollar-te els peus com les calces, segueixes caminant recte amb el paraigües, encara que aquest no cobreixi gaire, com si no passés res, com si no estigués caiguen la del mil, com si no estiguessis xopa fins als genolls i com si fes un sol espaterrant mentre que és negre nit a les quatre de la tarda. I al teu cap va ressonant la pregunta següent, quin va ser el dia que vas començar a deixar de sommiar fent el que en principi és el camí dels teus somnis mentre t'està a punt d'atropellar un cotxe que ve de la teva dreta i també t'és absolutament igual.
No pensava pas que em pogués passar per el cap renunciar, tirar la tovallola. Serà que estic creixent? Com es pot ser més fort lluny de tot el que t'ajuda a ser fort?
No hay comentarios:
Publicar un comentario