Ahir deia que no fumava molt... però he de reconèixer que avui, de 9 a 12 a la universitat, esperant a que una senyora baixeta vestida de blau texà i cabells rojos recullits digués el meu nom... sí, he fumat molt. Al principi no estava exhageradament nerviosa, al veure que companys de classe ja l'havien fet i que anunciaven que hi hauria un número important de persones que no serien entrevistades ja que la seva feina no ha estat seleccionada, me posat malalta.
El meu cos ha patit de tot, però a tres quarts d'una, la senyora que sentenciava qui era seleccionat i qui no, ha dit el meu nom, uns minuts avans que comencessin a dir els noms dels no seleccionats. UF.
He entrat a la sala i m'he assegut a la taula que la senyora m'ha indicat, on hi havia el meu portfoli din A2 i els meus dos Sketchbooks din A3 davant el director i la subdirectora d'il·lustració de moda que m'esperàven amb un somriure d'orella a orella, encantadíssims de veure qui ha estat la persona que ha fet el tenien davant.
Mare meva, que agradables han estat, que simpàtics i a més no m'han fet parlar de la meva feina, si no del que m'agrada, perquè, i com passo el meu temps lliure. Després, m'han explica't què han vist que destaqués de la meva feina i han deixat anar una llista de projectes i oportunitats i que com qui no vol la cosa han deixat anar que tindré l'oportunitat de fer-ho.
Sense dir un: Yes! You get in! Perquè no ho poden fer, tots ho sabem, m'han deixat marxar amb un somriure encara més gran del que m'han rebut i què voleu que us digui.... crec que ho he aconseguit o almenys tinc aquesta sensació i si és així... Bossa Fred Perry... Prepara't que et treuré de la botiga!!
Ara ja més tranquil·la després dels nervis i l'emoció, començo a preocupar-me ja que l'entrevista se m'està repetint dins els cervell i tinc por de que la meravellosa sensació no sigui real però dijous ho sabrem. Dijous a les tres de la tarda publiquen els noms dels admesos. Dijous, sabré si podré continuar estudiant a LCF i sabré si em mereixo anar a buscar la meravellosa bossa de Fred Perry.
2 comentarios:
Però el bolso no te'l compraves si NO t'agafaven? xD
Haha vaig canviar d'opinió. Prefereixo comprar-me'l si me'l mereixo i m'accepten, com a recompensa per l'esforç, més que no pas per consol.
Perquè llavors, sempre que l'agafi pensaria que no em van acceptar... però en fi, pot ser no, potser cada cop que el dugués pensaria en lo bonic i lo car que és però no crec que el pogués lluir amb orgull i prefereixo dur-lo amb el cap ben alt. :P
Publicar un comentario