L'altre dia vaig anar a classe d'anglès tant panxa i adormida com gairebé tots els matins, uns texans, una samarreta, cardigan, bufanda vintage de colors i l'abric... al carrer prop de l'escola, començo a visualitzar una noia baixeta, una mica grassoneta, amb un caminar de "soy divina", de negre amb una bufanda horrible de quadres marrons de iaia pija Burrberry, botins fins al turmell i un recollit de cabells enganxats al crani sense cerrell que encara li feien la cara més grossa...
En fi. Entro a la universitat pensant que mai veuria una pija ortera com aquesta a dins d'aquesta universitat i vaig a classe. M'assec a una taula envoltada d'asiàtiques i russes i tres minuts després, entra la divina i s'asseu a prop escridassant preguntes a les altres amb accent hispànic. Li pregunto si és espanyola i m'escridassa tota basta que és argentina i em pregunta d'on sóc, li responc que de Barcelona i diu...Ah que guai, somos tan pocos los que hablamos castellano... i jo ja... no recordo què més em va preguntar cridant, que quan la vaig respondre amb un to de veu normal (no tenia ganes de posar-me al seu nivell, a més, era estrident aquell so que sortia de la seva boca, per mi, era més aviat soroll i no volia suportar-ho gaire temps més) no em va sentir i em va llençar un ¿LO CUALO?! que em vaig quedar morta, em va ressonar dins el cap repetitivament que em va marejar i va ser la gota que vessava el vas, instintivament, li vaig girar la cara després de repetir-li la meva resposta.
Ni ganes de tornar a parlar amb la divina més bulgar...
