Swan Lake

I aquest vespre at the London Coliseum he vist Swan Lake interpretat per American Ballet Theatre. Amb orquestra i tot, he gaudit d'aquest preciós espectacle que es pot veure fins el 31 de març. 

maduixes

Aquest matí he esmorzat maduixes. Al rentar-les i tallar-les he recordat aquella festa de disfresses en que l'escriptor les va dur per postres. Llavors ho he associat amb les Rambles, les flors, el mercat de la Boqueria i l'últim any de viure al carrer Avinyó en que hi posava maduixes a totes les amanides amb espinacs frescs que em feia per dinar.

M'he acabat les maduixes i tant sols he desitjat tornar a passejar des del carrer Avinyó fins a la Barceloneta com feia els diumenges al matí amb les ulleres de sol posades i el bikini sota el vestidet de cotó.

The Factory Girl

Porto cinc dies que sóc la persona més inútil de tot Londres. Em passo el dia a casa sense fer res, tant sols mirant pel·lícules.

- Tu mires pelis, jo en el seu moment vaig mirar Expediente X. Ara, he de marxar.

- Fins aviat.

- No miris moltes pelis, ves alternant amb series.

- . . .

I no, tant sols he anat alternant pel·lícules americanes amb espanyoles i algunes de dibuixos animats.

En fi, avui però, he vist The Factory Girl. Pel·lícula biogràfica de Edith Minturn Sedgwick, la que alguns diuen que va ser la musa d'Andy Warhol coneguda com Edie Sedgwick, la noia de l'any de 1965, model i actriu. La pobre noia rica. 

Se n'ha parlat molt i ha aixecat polèmica i els advocats de Bob Dylan han amenaçat de fer una denúncia i blablabla...

M'agradaria escriure tot allò que no vull que llegiu.

Mishima

Miquel a l'accés 14

trista primavera

Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa.

Enamorada de la veu i les cançons de David Carabén, arranjades i produïdes per Mishima.

Gràcies per aquest cd que tant buscava i no trobava.

charity day

Red Nose Day és avui, 13 de març. És com un dia de caritat divertit. És un dia en que es fan activitats a les escoles i les celebrities fan el graciós per la televisió per que la gent rigui una estona mentre dóna diners, suposo que com la marató de Tv3.

Aquest any, Stella McCartney ha dissenyat unes samarretes per aquest dia. El 50% del seu cost va destinat a Comic Relief una organització que s'ocupa d'ajudar a els desafavorits, acabar amb la pobresa i la injustícia social tant a UK com a Africa.

Tres samarretes i un sol propòsit, portar alguna cosa divertida per diners. Una està estampada amb una fotografia feta per David Bailey d'un parell de còmics anoments Morecambe & Wise. L'altra amb una fotografia dels Beatles feta per la mama,  Linda McCartney i la tercera és de la Madona a Tòquio el 1987.

Jo, evidentment m'he quedat la que hi surt el papa de l'Stella i els seus amiguets i d'aquesta manera he contribuït al meu primer Red Nose Day.

post nº100

La millor cita és la que mai hem tingut.

shoes

Hauria de dir que les he penjat perquè la profe ha comparat aquestes il·lustracions amb les d'un famós ilustrador de moda que no recordo el nom? La veritat és que m'agraden, avui he tingut un dia positiu il·lustradorament. He utilitzat tinta negre, taronja, vermella i pintura acrílica blanca. Com a èines, simplement un cartronet retallat d'una caixa i els dits. Estic orgullosa.

Queloti

Avui he descovert Queloti, un taller artesanal madrileny que crea peces úniques inspirades en la moda dels anys 60. Mare meva, en vull tots els vestits!! El seu website, un bonic aparador súper temptador on pots veure les diferent peces en boniques imatges on models llueixen els vestits i d'altres amb els detalls i els teixits. M'ecanta, aconsegueixen fer un estilisme pròpi dels anys seixanata amb peces actuals. No puc dir res més tret de que tant de bo tingués moolts diners per omplir el meu armari d'aquests fantàstics vestits. El meu preferit entre molts, el model Yves, inspirat en el model que Yves Saint Laurent va crear inspirant-se en les peces d'art de Mondrian. Se'm cau la baba.... Ja veureu, feu un cop d'ull al website i ho entendreu.

nyam nyam

Tarda de fer pastissets d'aniversari per l'amic Orange després d'haver matitzat de color gris platí i tallat els cabells -ara es veu que el meu clatell és el més sexy-. Tarda d'escurar el vol de la massa crua de muffin de xocolata amb una cullera de fusta i lleparte'n els dits i els llavis, com una nena, asseguda al marbre de la cuina tot i tenir tamborets. Tarda de sentir-te a casa com en família, amb música i el soroll de la secadora. Tarda de sentir-te feliç tot i no fer res especial i anyorar les amistats que voldries que focin a la cuina també.